Milagros Pérez Oliva, defensora del lector d’El País

Considerau que les informacions sanitàries creen falses expectatives en els pacients?
La creació de falses expectatives és la conseqüència d'una dinàmica en la qual intervenen la indústria farmacèutica, el sistema mèdic i els periodistes. La competència entre els laboratoris i els equips d'investigació fa que els avenços mèdics que encara estan en la fase preliminar es comuniquin a les revistes científiques i als mitjans de comunicació. Perquè un medicament arribi
al mercat han de passar almanco deu anys, període durant el qual ha de demostrar que no és nociu i que cura realment. El que passa avui és que la medicina es presenta als mitjans de comunicació en termes de futur. Això, unit a un discurs geogràfic dels avenços mèdics i tecnològics, crea en la
ciutadania la impressió que la medicina ho pot resoldre tot. Aleshores, quan un metge diu a un pacient que, en el seu cas, no el pot curar, el pacient es demana com li pot dir això si cada dia llegeix als mitjans de comunicació notícies sobre nous avenços científics.

Pensau que aquestes falses expectatives han fet que canviï la relació entre el metge i el pacient?
Però no només per això: hi influeixen altres coses, com ara que els hospitals han hagut de passar d'una cultura paternalista amb el pacient a una altra més d'igualtat. El metge sempre tendrà preeminència, perquè és l'expert en la matèria; però el pacient cada vegada és més conscient dels seus drets i està més informat. Vol que el metge l'informi i prendre les seves pròpies decisions. El
problema és que molts pacients estan imbuïts per la cultura del consumisme i de la queixa; i, quan acudeixen al metge, més que informats moltes vegades hi van desinformats a causa del que han trobat a Internet. Per tant, ens trobam no només amb un pacient que reivindica el seu dret a ser ben tractat sinó amb un pacient impacient: reclama molt i no tolera la frustració i la negativa.

Pot la pressió dels mitjans de comunicació propiciar decisions de les autoritats.sanitàries davant crisis com les de la grip aviària o de la grip A?
Hi ha una dinàmica en què es prenen decisions polítiques sota la pressió d'estats d'opinió creats prèviament de manera artificial, és a dir, sense que es produeixi un debat en termes científics. Això té a veure amb la cultura de la urgència, en què els polítics es veuen abocats a prendre decisions preventives ---per si de cas passa alguna cosa---, que moltes vegades no estan basades en dades reals sinó en hipòtesis, com ha passat en els casos de la grip aviària i de la grip A. Les dues crisis varen ser similars: es varen presentar davant la ciutadania sota el paràmetre del pitjor escenari possible, la qual cosa va menar els polítics a prendre decisions urgents i ràpides. En el cas de la grip A, es va donar la paradoxa que Espanya va comprar la vacuna per a sis milions de persones, i al final se'n va subministrar a dos milions, em sembla. França en va comprar per al 50 % de la població i Suïssa, per al 100 %. Tots aquests països tenien els mateixos elements per decidir quantes vacunes comprarien, i tot i així cadascun en va comprar per a un percentatge de població diferent. Aquesta compra va ser una decisió obligada per un estat de l'opinió pública que els mitjans de comunicació varen contribuir a crear oferint informacions alarmistes. També l'OMS hi va desenvolupar un paper important, perquè va fer una crida mundial, cosa que va crear una hiperreacció als països més rics que els va menar a gastar milions d'euros, tot i que aquests diners s'haurien pogut gastar en un altre tipus d'actuacions.

Hi ha alguna cosa que es pugui fer per canviar aquesta dinàmica?
Aquesta és una dinàmica perversa, per què els mitjans de comunicació són especialment sensibles a les amenaces i a les notícies negatives. Per definició, una notícia molt negativa és més notícia que una amenaça petita. I una crisi com la de la grip aviària o de la grip A ens col·loca en el
pitjor escenari possible. Els diaris titulen "La grip A colpejarà quatre de cada deu europeus", i després resulta que a causa de la grip A hi ha hagut menys morts que a causa de l'estacional. A més, cada un dels primers morts varen sortir als mitjans de comunicació. Això també té a veure amb un món globalitzat, on aquesta societat espantadissa, que defineix Simon Bauman, té moltes pors, i si qualsevol amenaça es veu per la televisió, per hipotètica o remota que sigui ---encara que passi a Indonèsia--- és com si fos una amenaça que és aquí mateix, a Palma.

No s'hauria de fer una crida als mitjans de comunicació perquè reflexionassin abans de crear aquests estats d'alarma?
Sí, s'ha fet des de diferents àmbits: jo ho he fet com a defensora del lector d'El País i s'ha fet des dels col·legis de periodistes, però no ha servit de res. L'autocrítica que vàrem fer sobre el virus de la síndrome respiratòria aguda greu i la grip aviària no va aconseguir que no es repetís el mateix amb la grip A; més aviat es va crear el mateix alarmisme multiplicat per tres.

És a dir, no hi ha manera d'aturar-ho?
El que és important no és el factor individual, sinó el d'arrossegament que té la dinàmica periodística. Els mitjans de comunicació creen alarma, les autoritats sanitàries responen a l'alarma, el ministre de torn augmenta la seva popularitat en les enquestes si dóna una resposta preventiva
al nivell màxim. Com que això incrementa la seva popularitat, els mitjans es veuen legitimats en la seva alarma. Mitjans i autoritats es legitimen mútuament i fan créixer l'espiral de l'alarma. I al final, qui s'atreveix a aturar-la? Quin és el ministre que decideix no comprar Tamiflu® quan el país veí
n'està comprant? Quina comunitat autònoma s'atreveix a no administrar la vacuna contra el papil·loma si la del costat ho fa? Tothom hi està atrapat, ningú no té força per aturar un cap de fibló que ens arrossega a tots, fins que s'esgota per desmesura, per cansament.